Dia 3 d’agost, dissabte

La Spagna (Madrid)

Si Versalles pudiera hablar…

Lucía Martín-Cartón, soprano

Alejandro Marías, viola de gamba i direcció

• Castell del Papa Luna
• 22.30 h

La Spagna

Lucía Martín-Cartón, soprano

Irene Benito, violí barroc

Antonio Campillo, flauta

Jordan Fumadó, clavecí

Alejandro Marías, viola de gamba

Si Versalles pudiera hablar…

François Couperin (1668 - 1733)

Quatrième Concert Royal [Concerts Royaux (1714)]

1. Prélude
2. Allemande
3. Courante française
4. Courante à l’italienne
5. Sarabande
6. Rigaudon
7. Forlane

Jean-Philippe Rameau (1683 - 1764)

Le Berger Fidèle [Cantates Françaises (1728)]

1. Récitatif: «Prêt à voir immoler»

2. Air plaintif: «Faut-il qu’Amarillis périsse?»

3. Récitatif: «Mais c’est trop me livrer à ma douleur mortelle»

4. Air gai: «L’Amour qui règne dans votre âme»

5. Récitatif: «Cependant à l’autel le Berger se présente»

6. Air vif et gracieux: «Charmant Amour, sous ta puissance»

François Couperin

La Françoise [Les Nations (1726)]

1. [Sonade] Gravement – gayement – rondement – gayement – gravement – vivement. Air. gracieusement – gayement

2. Allemande (sans lenteur)

3. Première Courante (noblement)

4. Seconde Courante (un peu plus viste)

5. Sarabande (gravement)

6. Gigue (gayement)

7. Chaconne ou Passacaille (modérément)

8. Gavote

9. Menuet

Michel Pignolet de Montéclair (1667 - 1737)

La morte di Lucretia [Cantates à une et à deux voix, livre 3e (1728)]

1. Récitatif: «Ferma, ferma Tarquinio il passo»

2. Air: «Dove vai, crudo spietato»

3. Récitatif: «Ma folle! ¿e che vaneggi?»

4. Air: «Coraggio miei spirti»

5. Récitatif: «Di mortale sudor già tinto è il volto»

6. Air: «Assistetemi, oh Dei!»

7. Récitatif: «Cosi more Lucretia»

8. «Trionfò, ben chè morta»

Resum

Aquest programa, que recull algunes de les músiques més belles del Barroc francès, il·lustra la relació entre compositores de la cort en època de Lluís XIV i Lluís XV. Mestres i deixebles, col·legues i –de vegades– amics, van intercanviar ensenyaments, influències i dedicatòries en un dels moments estel·lars de la història de la música.

Notes

Aquest programa, que recull algunes de les músiques més belles del Barroc francès, pren el títol de la fabulosa pel·lícula de Sacha Guitry. El film comença amb l'elecció del terreny sobre el qual aixecar un pavelló de caça que esdevindria el centre de la vida política, cultural i social de França i acaba, impassible com la història, amb una visita turística contemporània. Com hauria pogut imaginar un futur com aquest cap dels seus habitants inicials!

Versalles es va convertir aviat en el paradigma del que França era per a Lluís XIV: ell mateix. Va ser una bombolla en què es cultivava el millor de la cultura pròpia alhora que intentava aïllar-se de qualsevol influència exterior. Així, es van establir els trets propis de la música francesa i es van vetar els influxos transalpins que aviat dominarien el món.

Paral·lelament, el nostre concert comença amb un dels Concerts Royaux de François Couperin, una obra en el més pur estil francès amb una escriptura difícilment classificable –com és propi d'aquelles obres d'art que neixen abans que el seu gènere–, entre la suite per a teclat i la sonata en trio, sense ser pròpiament cap de les dues coses.

De la mà de Rameau, gran entre els grans de l'òpera francesa, assistim a la primera concessió a la música italiana: la cantata. Els compositors francesos no es resisteixen a adoptar aquest gènere –no oblidem que Charpentier va ser deixeble de Giacomo Carissimi, pare putatiu del gènere–, si bé el prenen com un patró on «empeltar» el seu estil patri. Així, Le berger fidéle posa música francesíssima al poema Il pastor fido de Giovanni Battista Guarini.

François Couperin va anar coquetejant amb la sonata cada vegada amb menys dissimulació, encara que per això s'hauria de valer del pseudònim Francesco Coperuin al pròleg de Les Nations. D'aquesta col·lecció, un dels cims de la música instrumental del Barroc francès, n'interpretarem La Françoise.

Si bé van ser moltíssims els autors que van sucumbir a la cantata, Monteclair es treu la careta quan publica, el 1728, Huit Cantates Fraçoises et une Cantate Italienne, La morte di Lucretia. Queden lluny els temps en què ningú podia interpretar música a cap teatre de França sense el consentiment per escrit del tirà Lully! Monteclair es lliura a Itàlia en cos i ànima, sense dissimulació i fins i tot en italià! Però la veritat –i això és part de l'encant d'aquesta cantata– és que ho fa amb un accent francès ben marcat.

Alejandro Marías

La Spagna

El conjunt La Spagna, que pren el nom d’una de les melodies més cèlebres del Renaixement, va ser fundat per Alejandro Marías l’any 2009 en reunir alguns dels millors músics historicistes de la seva generació. De format molt flexible, posseeix una vessant camerística i una altra orquestral, amb la qual interpreta òpera i oratori juntament amb solistes i directors convidats.

Els estils abordats per La Spagna van des del Renaixement fins al primer Romanticisme —amb alguna incursió en la música del segle XXI—, si bé centra al Barroc la major part de la seva activitat. Aquesta diversitat gira sempre al voltant del mateix principi: oferir una interpretació apassionada, fidedigna i sincera que respecti la perspectiva històrica i social de cada repertori.

Des de la publicació del seu disc A Tribute to Telemann, La Spagna ha gravat l’obra per a viola de gamba Jacques Morel (Brilliant Classics), Les Set Paraules de Haydn-Barbieri, Nit Fosca i Sopra La Spagna. En els darrers temps, ha actuat a diversos països d’Europa i Amèrica, a sales com l’Auditori Nacional de Música, l’Òpera de Copenhaguen, el Palau Reial o el Congrés dels Diputats i en molts dels principals festivals espanyols.

Va ser el grup seleccionat per commemorar el 250è aniversari de la recepció dels Stradivarius del Quartet Reial, amb un concert gravat per rtve en què van tenir el privilegi de tocar aquests instruments.

En els darrers anys, La Spagna ha participat als principals festivals de música d’Espanya i ha incrementat la seva presència internacional amb actuacions a diversos països d’Europa i Amèrica del Sud.

Irene Benito, violí barroc

Membre de La Spagna des del 2012, Irene desenvolupa una activitat musical versàtil, col·laborant a tot Europa amb grups com Les Passions de l´Âme, Cappella Mediterrània o Musiciens du Louvre i amb músics com Juan José Mena, Joseph Wolfe, Jaume Martín, Sir Colin Davis, François-Xavier Roth, Leonardo García Alarcón o Jordi Savall. Líder habitual amb diverses orquestres, fa també incursions en el registre greu amb la viola de gamba.

Després dels seus estudis al Reial Conservatori Superior de Madrid, a l’Escola Superior de Música Reina Sofia amb Zakhar Bron, i amb Sergei Fatkulin, es va especialitzar en interpretació amb instruments d’època amb Gilles Colliard al Conservatoire de Tolosa, i a l’Haute École de Musique de Ginebra amb Florence Malgoire. Alhora, ha estudiat la viola de gamba amb Guido Balestracci i Amélie Chemin. La seva passió per la transmissió l’ha portat a ser professora al Conservatori de Torrelavega, a la Jove Orquestra Simfònica de Cantàbria i al Conservatoire de Friburg (Suïssa). Actualment ensenya al conservatori de Berna, ciutat on resideix.

Jordan Fumadó, clavecí

Nascut a Tortosa (Tarragona) el 1975, des de molt jove se sent fascinat pel clavecí i comença els seus estudis al Conservatori de Terrassa (Barcelona) amb el professor Jordi Reguant obtenint les més altes qualificacions. Becat per la Generalitat de Catalunya, el 1997 es trasllada a Holanda per continuar els estudis de clavecí al Conservatori Reial de Den Haag amb el professor Jacques Ogg on es gradua el 2001. Seguidament, becat per l’StadtBasel, continua els estudis amb Andrea Marcon, baix continu amb Jesper Christensen i improvisació amb Emmanuel le Divellec i Rudolf Lutz a la Schola Cantorum Basiliensis de Basilea (Suïssa).

Ha rebut formació de clavecinistes com Rinaldo Alessandrini, Kenneth Gilbert, Pierre Hantaï, Jan Willem Jansen, Davitt Moroney, Bob van Asperen, Guido Morini, Yves Rechsteiner i Françoise Lengellé. Interessat pels altres instruments de tecla històrics, ha rebut classes d’orgue de Jean-Claude Zehnder i Andrea Marcon, clavicordi de Markus Hünninger i fortepià d’Edoardo Torbianelli.

Clavecinista convidat a l’Orquestra Nacional d’Espanya, Orquestra de Cambra d’Espanya, Orquestra Simfònica de Tenerife, Orquestra Simfònica de Galícia, Orquestra Clàssica Santa Cecília, Capella Reial de Madrid, Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Orquestra Simfònica JCT de Lleida, European Union Chamber Orchestra, Vestjysk Symfoni Orkester d’Esbjerg, etc., forma part també de diversos grups de música antiga com La Galania i Zarabanda i és director del grup Compendio Harmónico. Ha estat dirigit per Jordi Savall, Sigiswald Kuijken, Elizabeth Wallfisch, Wim ten Have, Rinaldo Alessandrini, Roel Dieltiens, Barry Sargent, Guy van Waas, Manel Valdivieso, Jesús López Cobos, Rafael Frühbeck de Burgos i Víctor Pablo Pérez, i ha participat com a clavecinista, organista i fortepianista en diferents enregistraments amb els grups Verba Chordis de Praga, Real Companyia d’Òpera de Cambra, Orquestra Barroca La Dispersione i Ensemble Carmen Veneris. Com a solista i acompanyant al clavecí ha actuat a Espanya, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Polònia, República Txeca, República Eslovaca, Algèria, Grècia, Romania, Rússia i Corea del Sud.

Ha estat correpetidor a la Schola Cantorum Basiliensis i als cursos de Música Antiga a Burgos. Col·laborador assidu de l’Acadèmia de Música Antiga de Salamanca, actualment és professor de Clavecí i Baix Continu al Conservatori Professional Pare Antonio Soler de Sant Llorenç de l’Escorial a Madrid.

Alejandro Marías, viola de gamba

Nascut a Madrid al si d’una família d’artistes i intel·lectuals, Alejandro Marías va saber a una edat molt primerenca que la seva vocació era ser músic.

Va començar els seus estudis amb Enrique Correa i Maria de Macedo i va obtenir els Títols Superiors de Violoncel i Viola de gamba al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid. Es va traslladar a França per especialitzar-se en la interpretació historicista dels repertoris clàssic i romàntic i més tard a Suïssa on va cursar, a l’Haute École de Musique de Genève, els Màsters de Concert en violoncel barroc i viola de gamba, amb Bruno Cocset i Guido Balestracci, respectivament.

Ha rebut classes de violoncel·listes com Christophe Coin, Anner Bylsma o Jaap Ter Linden i de gambistes com Wieland Kuijken, Jordi Savall o Hille Perl.

Alejandro Marías és professor de viola de gamba i violoncel barroc al Conservatori Superior de Música de Sevilla, director artístic del conjunt La Spagna, membre del Quartet Francesc de Goya i col·laborador de grups com Zarabanda, Forma Antiqva o Accademia del Piacere. Ha actuat juntament amb orquestres com Hèlsinki Baroque Orchestra, Les Musiciens du Louvre o l’Orquestra de RTVE. I amb directors com Philippe Herreweghe, Marc Minkowski, Ton Koopman, Bruno Weil, Sigiswald Kuijken, Hervé Niquet o Enrico Onofri.

Ha fet concerts en una vintena de països juntament amb diversos conjunts de cambra; com a solista, realitza sovint recitals i concerts, i han sigut particularment aclamades les seves interpretacions dels solos per a viola da gamba de les passions de Bach.

Alexandre Marías toca una «Basse de viole» construïda per Charles Riché a partir d’un original de Michel Colichon.