La Dispersione (València) / XX aniversari

Dia 7 d'agost, Castell del Papa Luna, 22.30h

La Dispersione (València) / XX aniversari
  • Jorge E. García Ortega, contratenor
  • Joan Baptista Boïls, director
  • Con puro ardor

La Dispersione

Jorge E. García Ortega, contratenor solista

Luis Osca i Josep Ribes, violins

Isabel Juárez, viola

Leonardo Luckert, violoncel

J. Perfecto Osca, contrabaix

Ignasi Jordà, clavicèmbal

Ana Moreno, orgue positiu

Aníbal Soriano, guitarra barroca / tiorba

Joan Baptista Boïls, director

Programa

Un puro ardor

Àries italianes per a contratenor de Georg Friedrich Händel

I

Tarquino Merula (1595-1665)

Ciaccona

Claudio Monteverdi (1567-1643)

Voglio di vita uscir

Georg Friedrich Händel (1678-1741)

Ballo (Rodrigo)

Cara sposa (Rinaldo)

Vile, se mi dai vita (Radamisto)

II

Ballo (Ariodante)

Presti omai (Giulio Cesare)

Ombra mai fù (Serse)

Sei cara, sei bella (Cecilia, volgi un sguardo)

Ballo (Almira)

Deggio morire, o stelle (Siroe)

Bel contento (Flavio, re de’ Longobardi)

Jorge E. García Ortega

Natural de Cadis. Titulat superior de flauta travessera al CSM Rafael Orozco de Còrdova i postgrau amb François Veilhan a París i titulat superior de cant pel Trinity College of London després d’estudis amb Carole Bajac, Howard Crook, David Mason i Carlos Mena, alumne de cant posteriorment d’aquest últim i de Richard Levitt a Basilea.

És membre i col·laborador habitual de l’Orquestra Simfònica de Harkov, Orquestra de Còrdova i L’Orchestre Marcel Dupré de París, Bozes de Al Ayre Español, La hispanoflamenca, Cor Barroc d’Andalusia, Collegium Vocale Gent i Capella Reial de Catalunya. Ha cantat amb directors com Diego Fasolis, Christian Gouinguenée, Eduardo López Banzo, Lluís Vilamajó, Walter Reiter, Bart Vandewege, Yannik Nézet-Seguin, Philippe Herreweghe i Jordi Savall, el que li ha permès actuar internacionalment com a solista o amb els corresponents grups a De Doelen (Rotterdam), Muziekcentrum De Bijloke (Gant), Alice Tully Hall (New York), Concertgebouw (Amsterdam), Koningin Elisabethzaal (Anvers), Kölner Philarmonie (Colònia), Rosengarten (Manheim), Alte Oper (Frankfurt), Philarmonie Essen (Essen), DeSingel (Anvers), Eurogress (Aachen), Muziekcentrum Frits Philips (Eindhoven), Théâtre des Champs-Élysées (Paris), Palais des Beaux-Arts, Bozar (Brussel·les), Concertgebouw (Bruges) i Konzerthaus (Viena).

És director del Conjunt Vocal Virelay-Capilla de Música de la Catedral de Cadis des de la seva fundació el 2001 i fundador, director i contratenor de Sparus Aurata. A més, ha dirigit a l’Orquestra Barroca Arxiu 415 (Sevilla), la Societat Musical de Sevilla i el Cor Barroc d’Andalusia.

A l’àrea pedagògica ha sigut professor de Cant Històric a la Mostra de Música Antiga Castell d’Aracena, professor de Tècnica Vocal i Cant Coral ha sigut convidat regularment per la Universitat de Còrdova i el Cor Averroes i pel Conservatori Professional Paco de Lucía d’Algesires. Ha impartit classes de l’Especialitat de Cor als Conservatoris Paco de Lucía (Algesires), Muñoz Molleda (La Línia de la Concepció) i el Conservatori Professional de l’Ejido.

Actualment compagina la seua tasca com a cantant professional amb la de professor de cant.

A més ha participat amb el Collegium Vocale Gent i Philippe Herreweghe en l’enregistrament del seu disc de la Novena Simfonia de Beethoven i Gerontius Dream d’Elgar i un enregistrament en directe de la Passió Segons Sant Mateu de J. S. Bach per a la televisió alemanya.

La Dispersione

La Dispersione naix en 1999 amb la intenció d’interpretar el repertori musical europeu dels segles XVII i XVIII amb criteris i instruments històricament fonamentats.

L’agrupació ha actuat en diversos festivals i auditoris: Daroca, Gijón, Vélez Blanco, Peníscola, Calatayud, Hellín, Cartagena, Alacant, Bilbao, Tlemcen (Algèria), Palau de la Música de València..., Ha col·laborat en els seus programes intèrprets com Barry Sargent, Olivia Centurioni, Juan Carlos de Mulder, Fernando Paz, Roberto Gini, David Sagastume, Lluís Vilamajó, Manuel Vilas, Leonardo Luckert, José Hernández-Pastor, etc.

Porta enregistrats cinc discos, dos de música espanyola titulats El mundo al revés, amb tonadilles escèniques de Blas de Laserna i fragments d’òperes de Martín y Soler –disc que va il·lustrar l’exposició Goya en Madrid en el Museo del Prado la temporada 2014-2015–, i Martín y Coll, amb música instrumental en ús recopilada per aquest organista a principis del segle XVIII; Flauto a Napoli? conté concerts per a flauta interpretats per David Antich com a solista, i The Curtain música anglesa de Locke i Purcell destinada al teatre. Finalment Curiosa prattica aborda usos habituals del barroc a través de músiques de Monteverdi, Händel, Pradas, Cabanilles...

Les seues actuacions i gravacions han ocasionat titulars i comentaris com «Daroca se luce», «Daroca resplandeciente» (Heraldo de Aragón 2009 y 2012), «Un buen reencuentro» (Levante 2012) sobre l’actuació en el Palau de la Música de València, «Es uno de los mejores discos de música antigua que he escuchado» (José Luis Pérez de Arteaga en El ojo crítico de RNE 2011) o «la interpretación de Antich y compañía alcanza el grado de excelencia» (Diverdi 2013), «el trabajo de La Dispersione es de una delicadeza y precisión impecables» (Melómano 2013) sobre el CD Flauto a Napoli? o «La actuación, impecablemente historicista [...] es digna de los mayores parabienes» (Ritmo 2017).

La Dispersione organitza des de 2003 el Curs de Música Antiga de Guadassuar (València), en el qual participen més d’un centenar d’alumnes interessats per la interpretació històrica i per on han passat a impartir els seus coneixements, professors de reconeguda trajectòria, com Olivia Centurioni, Leonardo Luckert, Lina Tur, José Hernández Pastor, Jean-Pierre Canihac, Daniel Lassalle, Francisco Rubio, Pedro Estevan, Maricarmen Gómez Muntané, Ángel Medina, J. Javier Goldáraz, Juan Carlos Asensio, Antonio Ezquerro...

Un puro ardor

El destinatari final de la música és el públic. Tant al barroc com en els nostres dies. Tant si és un concert com si es tracta d’un disc. És on es vessa el treball del compositor i de l’intèrpret. Händel ho va tindre ben clar des de la seua arribada a Londres. Des de Rinaldo, la primera òpera per a l’escena d’aquesta ciutat amb una notable tradició escènica, tradició continuada després amb una visió empresarial que es desenvolupava juntament amb mecenes i aristòcrates que promocionaven els espectacles.

Històries d’herois escrites per a intèrprets concrets que asseguraven el triomf, com el castrat Senesino, històries que buscaven l’èxit que ens recorden les actuals maneres cinematogràfiques, i que igualment, triomfaven, fracassaven, s’oblidaven, s’adaptaven, deixaven pas a altres produccions... Flavio rei dels longobards, Serse i Siroé reis de Pèrsia, Radamisto príncep d’Armènia, Ariodante promès de la princesa d’Escòcia, Rinaldo guerrer cristià, Almira reina de Castella, Rodrigo, l’últim rei de la Hispania visigoda, Giulio Cesare...

Tots ells i els seus companys d’escena canten les més variades situacions anímiques: des de l’eufòria de «Presti omai» o l’alegria de «Bel contento» fins al jurament d’amor a l’esposa captiva de «Cara sposa», la desesperació en «Deggio morire», la glòria davant la mort en «Vile, se mi dai vita» o la curiosa «Ombra mai fù» dirigida a un arbre. I recordem, a més de música, trama argumental, text, lluïment dels cantants, també hi ha escenografia i efectes, dansa –el ballo– i vestuari.

La moda de l’òpera italiana, de la mà d’un alemany, per a unes illes tan properes i tan llunyanes –ara també– al continent. Set de les nou òperes que s’escolten en el present programa –en va escriure quaranta-sis– van ser estrenades a Londres –. Les excepcions són Rodrigo, a Florència, i Almira, la seua primera òpera, a Hamburg–.

Eixe caràcter heroic de la música de Händel el trobem sovint també en composicions de caràcter religiós, com la cantata Cecilia volgi uno sguardo –que La Dispersione i el contratenor Jorge E. García ha reconstruït en el seu últim disc–. Un puro ardor canta la secció lenta de l’ària.

Aquella nova música que havia sorgit dècades abans de les mans de Monteverdi amb la intenció de fer més comprensibles els textos als oients i que anomenem barroca pretenia també emocionar, impressionar i pertorbar els estats d’ànim de l’espectador, els sentiments més diversos i més extrems: Voglio di vita uscir («vull d’aquesta vida eixir»), i si és necessari, arribar finalment a la tomba.

Monteverdi va escriure que «commoure és la finalitat que ha de tindre la bona música». Tant al barroc com en els nostres dies, on tan difícil resulta eixa comesa.

Joan B. Boïls


Peñiscola - Sede ElectrónicaTurismo Peñiscola