Jordi Savall & Hespèrion XXI i Tembembe Ensamble Continuo

Dia 12 d'agost, Palau de Congressos, 22.30 h

Jordi Savall & Hespèrion XXI (Catalunya)
Tembembe Ensamble Continuo (Mèxic )
Folías antiguas & criollas. De l’antic al nou món

Tembembe Ensamble Continuo
Leopoldo Novoa, marimbol, guitarra de son 3a, jarana huasteca & cant
Enrique Barona, huapanguera, jarana jarocha 3a, mosquito, maracas & cant
Ulises Martínez, Violí, leona & cant

Hespèrion XXI
Xavier Díaz-Latorre, guitarra & tiorba
Xavier Puertas, violone
Pedro Estevan, percussió

Jordi Savall, viola de gamba soprano (luthier anònim italià, ca. 1500) i viola de gamba baja (Pelegrino Zanetti, Venecia 1553), direcció

Programa

Folies antigues & criolles: de l’antic al nou mon

Folies antigues
Diego Ortiz, La Spagna
Anònim  (CMP 121), Folías antiguas (improvisacions)
Anònim  (CMP 12), Folías «Rodrigo Martinez» (improvisacions)

Gaspar Sanz / Son de Tixtla
Jácaras - La Petenera

Diego Ortiz
Folia IV – Passamezzo antico I – Passamezzo moderno III
Ruggiero IX - Romanesca VII – Passamezzo moderno II

Pedro Guerrero , Moresca
Anònim, Greensleeves to a Ground (improvisacions)
Tradicional de Tixtla, Guaracha (improvisacions) – El arracanzacate

Pausa

Còdex Trujillo del Perú, Lima 1780-90
Lanchas para baylar
Tonada del Chimo a dos voces
Cachua Serranita, nombrada El Huicho nuevo (improvisacions)

Santiago de Murcia / Tradicional jarocho
Fandango – El Fandanguito

Antonio Martín y Coll
Diferencias sobre las Folías

Francisco Correa de Arauxo, Glosas sobre Todo el mundo en general
Anònim, Canarios (improvisacions)
Antonio Valente / improvisacions, Gallarda Napolitana – Jarabe Loco (jarocho)

Jordi Savall

Jordi Savall és una de les personalitats musicals més polivalents de la seua generació. Dóna a conéixer al món des de fa més de cinquanta anys meravelles musicals abandonades en la foscor de la indiferència i l’oblit. Dedicat a la investigació d’aquestes músiques antigues, les llig i les interpreta amb la seua viola de gamba o com a director. Les seues activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes, tant musicals com culturals, el situen entre els principals artífexs del fenomen de revaloració de la música històrica. És fundador, juntament amb Montserrat Figueras, dels grups musicals Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989), amb els quals explora i crea un univers d’emocions i bellesa que projecta al món i a milions d’amants de la música.

Al llarg de la seua carrera ha gravat i editat més de 230 discos de repertoris de música medieval, renaixentista, barroca i del classicisme amb especial atenció al patrimoni musical hispànic i mediterrani; una producció mereixedora de múltiples distincions, com els premis Midem, International Classical Music i Grammy. Els seus programes de concert han convertit la música en un instrument de mediació per a l’enteniment i la pau entre pobles i cultures diferents i a vegades enfrontats. No en va el 2008 va ser nomenat Ambaixador de la Unió Europea per al diàleg intercultural, i juntament amb Montserrat Figueras van ser designats Artistes per la Pau dins del programa Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO.

La seua fecunda carrera musical ha rebut les més altes distincions nacionals i internacionals; entre elles, el títol de doctor honoris causa per les universitats d’Évora (Portugal), Barcelona (Catalunya), Lovaina (Bèlgica) i Basilea (Suïssa), la insígnia de Cavaller de la Legió d’Honor de la República Francesa, el Premi Internacional de Música per la Pau del Ministeri de Cultura i Ciència de Baixa Saxònia, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el prestigiós premi Leoni Sonning, considerat el premi Nobel de la música. «Jordi Savall posa de manifest una herència cultural comuna infinitament diversa. És un home per al nostre temps» (The Guardian, 2011).

Hespèrion XXI

En 1974, Jordi Savall i Montserrat Figueras, juntament amb Lorenzo Alpert i Hopkinson Smith van fundar a Basilea el grup Hespèrion XX, un conjunt de música antiga que pretenia recuperar i difondre el ric i fascinant repertori musical anterior al segle XIX a partir de noves premisses: els criteris històrics i els instruments originals. El seu nom, Hespèrion, significa «originari de Hesperia», que en grec antic era la denominació de les dues penínsules més occidentals d’Europa: la ibèrica i la italiana. També era el nom que rebia el planeta Venus quan apareixia per Occident. Hespèrion XX, a partir de l’any 2000, canvia la denominació a Hespèrion XXI.

Des del principi, Hespèrion XXI va prendre un rumb artístic clar i innovador que acabaria creant escola en el panorama mundial de la música antiga, ja que concebia i concep la música antiga com a instrument d’experimentació musical, i amb ella busca la màxima bellesa i l’expressivitat en les interpretacions. Tot intèrpret de música antiga té un compromís amb l’esperit original de cada obra i ha d’aprendre a connectar amb ella a través de l’estudi de l’autor, dels instruments de l’època, de l’obra en si i de les seues circumstàncies concretes. Però com a artesà de la música, també està obligat a prendre decisions sobre el que està interpretant: del seu talent, de la seua creativitat i de la seua capacitat de transmetre emocions depén la seua capacitat per a connectar el passat amb el present, la cultura amb la seua divulgació.

El repertori de Hespèrion XXI inclou entre altres, obres del repertori sefardita, romanços castellans, peces del Segle d’Or espanyol i de l’Europa de les Nacions. Alguns dels seus programes de concerts més celebrats han sigut les Cantiges de Santa María d’Alfons X el Savi, la diàspora sefardita, les músiques de Jerusalem, d’Istanbul, d’Armènia o les folies criolles. Gràcies al destacadíssim treball dels nombrosos músics i col·laboradors que han participat amb el conjunt durant tots aquests anys, Hespèrion XXI té encara un paper clau en la recuperació i la revalorització del patrimoni musical amb una gran repercussió a nivell mundial. Amb més de 60 CDs publicats, hui en dia la formació ofereix concerts per tot el planeta i és participant habitual en els grans festivals internacionals de Música Antiga.

Tembembe Ensamble Continuo

Els components de l’ensamble, Enrique Barona, Ely Cruz i Leopoldo Novoa, van estudiar a l’Escola Nacional de Música de la UNAM a Mèxic, i en institucions musicals de Mèxic, Colòmbia, els Estats Units i França. Actualment són catedràtics de la UNAM, el Centre Morelense de les Arts i el Centre Ollin Yoliztli.

Tembembe Ensamble Continuo és una agrupació que es proposa investigar, recrear i difondre la intrínseca relació que té la música del període Barroc amb la música tradicional mexicana i llatinoamericana, trencant la barrera històrica i imaginària que se’ls ha interposat, oferint noves possibilitats de gaudi, comprensió, interpretació i desenvolupament d’aquesta música en l’actualitat.

La proposta de l’assemble consisteix a reunir la música de la guitarra barroca hispana amb el so mexicà i llatinoamericà de hui. El grup explora les similituds entre els instruments i les pràctiques pròpies de cadascuna d’aquestes manifestacions musicals recreant-les en l’escenari en un espectacle de música, cant i ball que reviu l’esperit festiu del fandango novohispano del segle XVIII i del fandango tradicional actual.

Tembembe agrada de treballar amb convidats, músics tradicionals de diferents regions de Mèxic. Ens acompanyen Ada Coronel, que va estudiar dansa tradicional i és fundadora de Yolotecuhaní, grup de la tradició del fandango de Tixtla Guerrero; Ulisses Martínez, principalment violinista, pertany a una família de destacats músics de la tradició Purépecha de Michoacán; Patricio Hidalgo jaranero és versador improvisador i compositor de la tradició del Son Jarocho de Veracruz; Donají Esparza és mestra balladora del Son Jarocho i estudiosa de la dansa popular.

Tembembe és el nom d’un riu que baixa entre canyades, prop d’on assagem, format per xicotets afluents, així la nostra cultura... així el nostre treball.

Notes

«Canta como una calandria, danza como el pensamiento, baila como una perdida»
Miguel de Cervantes, El Quijote (Segona part, cap. XLVIII)
«Vida bona, vida bona,
esta vieja es la Chacona.
De las Indias a Sevilla
ha venido por la posta.»
Lope de Vega, El amante agradecido (Acte II)

Igual que la Xacona descrita com «aquesta indiana amulatada» que ve de «les Índies» per Miguel de Cervantes (La Ilustre Fregona) i Lope de Vega (El amante agradecido), la gran majoria de músiques que es van desenvolupar a partir del «descobriment» i la conquesta del Nou Món conserven aquesta barreja extraordinària d’elements hispànics i criolls influenciats per les tradicions indígenes i africanes.

L’escolta d’aquestes Folies Antigues i Criolles, música antiga amb noves variacions interpretades amb gran varietat de ritmes i melodies, d’instruments antics i populars, de cants vells i lletres noves, ens produeix emocions i reprodueix vivències molt semblants a les que hom arriba a experimentar la primera vegada que viatja a alguna de les ciutats històriques d’un país llatinoamericà: el sentiment impressionant de fer un viatge en el temps sense deixar de viure el present. Passejar-se pels carrers d’un poblet situat a un centenar de quilòmetres de Bogotà (a la tardor del 1970) va resultar tan sorprenent com descobrir l’existència d’un indret i una societat que conservaven perfectament l’ambient d’un poble andalús del començament del segle XVI.

No oblidem, com ens recorda Antonio García de León Griego, en el seu profund treball El Mar de los encuentros, que des d’Andalusia, i passant per les Illes Canàries, va arribar al Nou Món una societat complexa de mariners i soldats, nobles i religiosos, músics i comerciants, aventurers i esclaus africans, així com tot tipus d’individus àvids de riquesa ràpida i fàcil, que acabaria produint un gran mestissatge cultural i sobretot lingüístic, amb l’adopció d’elements autòctons, reflectits especialment en les músiques i les llengües parlades en el decurs de la posterior conquesta de tot el continent. A mesura que els conqueridors es van anar endinsant en aquest Nou Món totalment desconegut, incorporaren a les seves músiques la gran majoria d’influències locals, i al seu llenguatge corrent les denominacions originals de les llengües autòctones, sobretot els noms d’objectes, animals i plantes, ritus i costums propis del Nou Món. La consolidació de la conquesta d’aquests territoris tan immensos es va materialitzar amb una intensa explotació i una esclavització generalitzada, tot duent a la destrucció d’un autèntic paradís terrenal que era el conjunt de les illes del Carib i totes les cultures i llengües antiquíssimes que es mantenien per tot el continent abans de l’arribada de Cristòfor Colom. Tan sols mig segle després del «descobriment», la quasi totalitat d’aquestes llengües –d’origen arauac, tupí-guaraní o txibtxa – s’havien extingit a les illes del Carib, juntament amb els seus habitants. Tal com la música, les poques que van sobreviure es van constituir en parles i músiques criolles a través del seu contacte amb la llengua, la música i les tradicions dels conqueridors.

Aquest projecte, que vol contribuir a la recuperació i difusió de la memòria d’aquestes músiques supervivents, havent-se conservat vives des de temps remots –en zones molt sovint apartades de les grans ciutats–, és també un sincer homenatge a tots els homes i dones, gairebé sempre anònims, que amb la seva sensibilitat, talent musical i gran capacitat de transmissió han contribuït a la seva conservació fins als nostres dies. Les Folies Antigues i Criolles, de l’Antic al Nou Món, ens mostren un fascinant diàleg entre aquestes músiques «supervivents», en les tradicions orals de Los Llanos i La Huasteca i en els repertoris populars anònims i mestissos, influïts per les cultures nàhuatl, quítxua i africana, i les músiques històriques conservades als manuscrits i impresos de l’època, a la vella i la Nova Espanya renaixentistes i barroques. Aquest diàleg sempre restarà actual gràcies al talent improvisador i expressiu i al rigor i la fantasia musical de tots els intèrprets del vell i del nou món que creuen en el poder de la música, tot conservant-la i utilitzant-la, gràcies a la seva bellesa, emoció i espiritualitat, com un dels llenguatges més essencials de l’ésser humà.

Com succeeix amb pràcticament tots els gèneres de música instrumental dels segles XVI i XVII, no hem d’oblidar que la majoria de les variacions sobre una dansa publicades durant aquests dos segles van ser obra d’autors que eren, al seu torn, egregis virtuosos i que desitjaven amb les seves composicions donar mostres d’un domini tècnic de l’instrument sovint consubstancial a la seva extremada habilitat en la improvisació. Com a norma general per a la interpretació durant aquest període, no només s’esperava d’altres instrumentistes ansiosos per tocar les esmentades obres que afegissin floritures ad libitum i disminucions a la partitura; en cap cas, dues execucions d’una mateixa obra a càrrec del mateix intèrpret, ja en fos l’autor o un altre virtuós, mai no serien idèntiques. En molts sentits, una versió impresa d’una obra instrumental manierista o barroca (especialment en el cas de la música peninsular i italiana dels segles XVI i principis del XVII) pot ser únicament considerada d’aquest manera: com una versió, que no intenta, de cap manera, presentar un text definitiu i canònic d’aquesta obra. Precisament per això, i fins a cert punt, s’assembla més a l’enregistrament en directe d’una actuació de jazz, on s’aprecia totalment l’espontaneïtat de la improvisació, que a l’ideal decimonònic d’un Urtext inamovible. En un repertori basat no tant en les consideracions purament formals o contrapuntístiques com en una successió d’elaboracions virtuoses lliures a partir d’una línia de baix preexistent, la recerca de la vertadera «autenticitat» en una interpretació moderna ha de tenir en compte el redescobriment d’aquest inesgotable element de permanent creativitat personal. Per aquest motiu, aquest programa no es caracteritza tan sols per la constància de l’element improvisador en la manera de pensar les obres interpretades, sinó que inclou un fragment d’improvisació real col·lectiva.

Jordi Savall, Rui Vieira Nery

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya


Peñiscola - Sede ElectrónicaTurismo Peñiscola